Paisatge i Llegenda del Comte Arnau
El comte Arnau és el mite folklòric i literari més important de Catalunya des del Romanticisme. El seu element essencial és una cançó popular, originada probablement al s. XVI a Ripoll, a partir de la qual s’ha format una tradició llegendària que s’estén per tot el Ripollès i està connectada amb aspectes físics del paisatge, els quals funcionen com a testimonis del mite. És concretament al voltant de la serra de Montgrony on trobem que la topografia i els noms dels llocs evoquen la figura del comte damnat amb més intensitat.
Amb aquest projecte de fotografia de paisatge proposo resseguir el mite del comte Arnau a través dels paisatges vinculats a la llegenda, arribant al llarg del procés, a la suposició que la forma del paisatge incorpora el caràcter del mite, com si del genius loci 1 d'aquests entorns es tractés.
Caminant pels seus indrets i coneixent les seves llegendes estem reiterant el curs del mite, alhora que experimentem el paisatge i veiem el territori no sols com a terra i font de recursos materials, sinó també com a suport de la memòria i passat d'un poble. Un passat en què el paisatge també donava cos a forces actives en la vida de la gent, personatges i companys existencials que es tenien en compte a l'hora de prendre decisions, i que donaven una dimensió al territori més enllà d'entitat econòmica i de contenidor de recursos materials dels quals fer-ne un us o abús.
L'exposició consta de 28 còpies, cinc d'elles en gran format, a més a més d'una caixa amb tota la sèrie i un llibre.
Exposicions
- Observatori del Paisatge de Catalunya
- Palau de l'Abadia, Sant Joan de les Abadesses
- Biblioteca Carles Rahola, Girona
- Mirades Biennal de Fotografia
- A l'antiga Roma el genius loci era l'esperit del lloc, aquella entitat amb qui hom havia d'arribar a un acord per a mantenir una relació harmoniosa amb el lloc. El terme es va tornar a usar entre els pintors de paisatge anglesos del segle XVIII per referir-se a la influència del paisatge sobre l'observador i descriure la seva atmosfera i caràcter. Als anys 70, l'arquitecte i fenomenòleg noruec Christian Norberg-Schulz reprèn el terme, descrivint-lo com allò que representa el sentit que un lloc té per a la gent, entès aquest com el conjunt dels seus valors físics i simbòlics.↩